THE 40's

LA MÀGIA DE LA INNOCÈNCIA

Durant tota la vida es poden fer molts viatges i moltes sortides però sempre n’hi ha alguna que et marca i que té un sentit important per un mateix. Ja sigui perquè va ser el primer viatge, o perquè va ser el més impressionant, o perquè hi vas conèixer algú o moltes altres raons.

De bon matí tots els veïns estaven a punt, tres de les famílies que vivien en aquell carrer se n’anaven junts de vacances. Havien decidit que viatjarien amb autocaravana. Els nens estaven molt contents, ja feia temps que sabien que anirien de viatge tots junts i en tenien moltes ganes. No van tardar gaire a marxar, sabien que els esperaven molts quilòmetres de carretera ja que anaven lluny, però això no era un obstacle.

Portaven ja bastantes hores de viatge quan per fi van fer la primera parada. Ja estaven cansats d’estar asseguts. El primer lloc que van anar a veure era un pont,  un simple pont, no era res més que això, però el sol fet de ser el primer que veien i de poder sortir per fi de l’autocaravana va fer que a tots se’ls va quedar gravada la imatge del pont.

A partir d’aquell instant el viatge ja es va anar agilitzant, no eren tantes hores de cotxe i visitaven més llocs com ara castells, paisatges, ciutats... Un dia, metres visitaven un castell, un dels pares els va dir als tres nens que l’endemà al matí tindrien una sorpresa. Els nens no li van donar importància, tan sols els importava estar allà tots junts. L’endemà la sorpresa va arribar, els nens amb tota la innocència del món no ho van saber veure fins que s’hi van trobar a davant, els havien portat a Disneyland París.

Els dies restants de viatge van anar alternant París i Disneyland. Al final de cada dia, tots arribaven molt cansats a les autocaravanes però ningú es queixava ja que així sabien que havien aprofitat el màxim el dia.

El viatge els va marcar, als nens sobretot, no pel fet que els portessin a Disneyland, sinó perquè no s’ho van creure fins al últim moment, o perquè el fet de ser petits va fer que gaudissin més, o tan sols perquè era el primer viatge i el feien tots junts. A tots se’ls va quedar el viatge gravat a la memòria, uns més que altres, però tots a la seva manera recorden els moments  més importants, i segurament pels nens va ser la frase de “si us porteu bé, demà tindreu una sorpresa” i el moment en què van entendre la frase.

LOS DÍAS SIN LUZ

Por fin estoy en casa, aunque hoy no me puedo quejar, son las diez. Fui un iluso al venir aquí y pensar que podría ganar dinero fácilmente para sacar a Fatimeh y a Halim del infierno donde se encuentran. Trabajo muchas horas pero no basta para poder ir a buscarlos. La situación me supera, estoy desesperado y frustrado, no puedo hacer nada.

Todavía no ha amanecido y ya llevamos dos bombardeos, ni tan solo sé si al salir de aquí mi casa estará en ruinas. Tengo que mantenerme calmado, no puedo mostrar a mi familia el miedo que siento, ellos confían en mí. No nos podemos quedar mucho más tiempo en la ciudad, tengo que encontrar la forma de sacar a mi familia de aquí. No sé cómo protegerlos, si salimos del refugio tal vez nos alcance una bala perdida o nos estalle una bomba. Mi hermano era el único que nos podía sacar de aquí, pero lo mataron y su esposa desapareció de un día para otro. Lo último que me dijo antes de morir fue que me podía sacar a mí y que ganara dinero para volver a buscarlos. Ese plan de huida lo descarté al mismo instante que me lo dijo, pero creo que no tengo otra opción.

Fui estúpido al creer que funcionaría. Llevo seis meses trabajando más de catorce horas diarias, hasta agotarme. Ni tan solo sé si Fatimeh y Halim están vivos. Allí ya perdí a un hijo, pero fui fuerte por mi esposa y mi otro hijo, ya que su muerte me destrozó el corazón. Pero ahora ya solo me quedan recuerdos de ellos, aunque cada día que pasa se van nublando más y más. No me merezco estar aquí, debería ser yo el que estuviera allí.  Estoy solo, agotado y sin esperanza, pero no desisto, por ellos, se lo merecen. Tengo que ganar suficiente dinero para ir a buscarles.