TREBALL ANGLÈS: NEWS

https://www.youtube.com/watch?v=3k66g4bpCWo

UN PASO MÁS

Martes, 20 de mayo de 1992

Zimbawe, África

Querido diario,

En estos últimos meses, he aprendido que todas las personas tienen su zona de confort, de la que temen salir. Algunas se arriesgan a descubrir lo desconocido, y otras malgastan su vida con un miedo inútil a experimentar. Yo era una de las últimas. Nunca me había planteado que podía existir un lugar mejor del que yo conocía, y la vida que tengo ahora era solo una ilusión difusa y lejana, un mundo de los que solo se visitan en sueños.

Cuando mi rutinaria y cansina vida empezaba a tragarme poco a poco, conocí a quien me hizo ver que la vida es corta y debemos aprovecharla. Él me relató sus aventuras como cooperante en Zimbawe. Mi primera reacción fue horrorizarme ante todos los peligros que pudieran existir allí, pero al comprender mi fobia, él me sacó de mi ensimismamiento con las siguientes palabras que dieron un vuelco radical a mi vida: "El único enemigo eres tú mismo y esa terquedad que te impide cambiar las circunstancias en las que vives"

Así que decidí probar fortuna y ahora escribo estas líneas desde África, donde la gente me mostró que la vida es lo más valioso que todos tenemos y debemos afrontar siempre nuestros miedos.

Tuyo,

Juan Pérez

OPINION ESSAY

Since the humanity was born, new generations have wanted to teach older people but old generations haven't tried to learn because the young people haven't enough experiencie. What would passed if young people were able to teach new things?

In my point of view I think that young people can teach the old ones because with every generation a new point of view is born (with them). So new gadgets, technology, and others are crated then. Due to that, old people can have experience about life but ever moment it will be appearing new things that will require young people to teach older people. Tf young people hadn't taught to olders in teh past they wouldn't hvae learned to use computers, phones and thins like these.

Nowadays, technology is changing fastly, therefore we need someone who teaches us how to use it. Poeple whose knowledge is preciser may teach others. The world will be a better place if everybody learns from others. It's nice to learn providing that someone teaches you.

To sum up, young people can teach a lot of things such us techonlogy or ways of life to older people. It's true that being able to teach doesn't mind that you are the best, it minds that you must learn from people with more experience too.

Young people always have somethings to say!

DESCRIPTION ESSAY

A boring friend is a person who is usually silent and who doesn´t participate in the conversation. Also, it´s a person who is always saying to you that you´re doing silly things and you must stop. A boring friend is someone who is always embarrassed about you, and then you become boring too.

An exciting moment: Firstly an exciting moment is a moment that you can´t never forget. It´s when you´re so happy, or excited, or interested (or other things) that you can only think about it. For different reasons, these moments are important for you.

An interesting film: Everyone has different likes but an interesting film is a film which you enjoy with, or a film which is surprising you all time and you can not stop watching it.

A worrying situation: There are a lot of worrying situations. One of them is when you have a lot of work to do and you don´t have enough time. Another worrying situation is when you are doing an exam and you realize that you don´t know anything.

An annoying classmate: It´s a person who is always talking too laud. It´s a person who is always slope about you and who doesn´t let you do things. It´s very stressful.

I get annoyed when my brother annoys me doing stupid things like entering my room to catch the laptop or playing the guitar when I´m studying, or when he listens his horrible music too laud. Well, things like those are not too bad, but he knows how to annoy me.

I feel embarrassed when I say things without meaning and then I realize that they were silly things. Or when I´m singing in the shower and my mum enters the bathroom.

I´m shocked when I see very bad news on TV like plane accidents, or terrorist attacks or things like this.

I feel relaxed when I arrive at home after training and then I have a shower, I put on my pyjama and then I have dinner with my family. To feel more relaxed, after having dinner I sit on the sofa and I watch TV.

I´m interested in people who have the same tastes like me, for example people who run. Also I´m interested in people who know my friends or people close to me.

INTERVIEW TO A POSH PEOPLE

listen to ‘prova 2 treball 2’ on audioBoom

CARTA FORMAL

A la atención del Ministerio de Educación:

Por la presente, me gustaría proponerles un nuevo modelo de educación, el cual se probaría a lo largo de dos años.

Llegué a la India hace cinco años, durante los cuales mi tarea ha sido ejercer de profesora en distintas escuelas del sureste para evaluar e intentar mejorar su programa educativo. Tras un largo periodo de observación, he podido concretar varias causas probables del fracaso en este país.

Las escuelas tienen buenas infraestructuras, ya que disponen de aulas para los diferentes grupos de alumnos y para actividades alternativas. El sistema educativo es correcto, aún así hay varias deficiencias como la cantidad de niños que no pueden acceder a las escuelas para adquirir los estudios básicos, lo que comporta un gran porcentaje de fracaso escolar.

Por los motivos recalcados a priori, creo conveniente dar comienzo a este nuevo proyecto que ayude a estos niños a que se les niega el derecho a la educación, construyendo varios centros en los barrios marginales que promuevan la educación de las nuevas generaciones.

Los centros estarán formados por una o dos aulas polivalentes grandes, no habrá separaciones por grupos de edades ni sexo, y se impartirán clases básicas de matemáticas e inglés con el fin de que los niños tengan una base sólida. Mas hay gastos imprescindibles como asegurar a cada niño una ración de un alimento básico cada día con el fin de que acuden a las clases.

Me placería poder empezar una prueba piloto dentro de un año, para poder comprobar si este proyecto es viable.

Atentamente,

Mireia Molas

Chennai, 6 de abril de 2015

CÓMO ENDULZAR UN PITUFO GRUÑÓN

Ingredientes:

-      1 pitufo gruñón                     -  Una pizca de polvo de hada

-      3 litros de agua                     -  Sal al gusto

-      200gr de azúcar                    -  3 o 4 fresas

-      2 manzanas                           -  Pétalos de rosa

Preparación:

Para empezar, coger una olla y añadir tres litros de agua, el pitufo y el polvo de hada. Poner todo a hervir y mezclar constantemente hasta que el polvo de hada haga efecto y quite el amargor del pitufo. El tiempo de cocción no es muy preciso.

Acto seguido, en un recipiente aparte mezclar dos manzanas trituradas, 200gr de azúcar y flamearlo hasta que quede dorado. Mantener caliente para el siguiente paso.

Después de sacar al pitufo de la olla, comprobar su estado de ánimo, si aún sigue siendo amargo repetir el proceso con el agua y el polvo de hada. Cuando el pitufo esté listo, avocar la mezcla de las manzanas y el azúcar y añadir sal al gusto para controlar el exceso de dulzura. Hay que ir con cuidado para no pasarse con la sal ya que si no podría salir con un carácter erróneo.

Una vez esté todo mezclado, agregar unos pocos pétalos de rosa para darle aroma. Meter en el horno a unos 120ºC durante ½ hora. Es necesario vigilar que el pitufo no se ase demasiado, ya que supondría tener que volver a empezar.

Pasada la media hora, retirar del horno y limpiar con agua abundante las sobras de la mezcla que no han sido completamente absorbidas por el pitufo, dejar reposar dos horas fuera de la nevera.

Antes de la presentación se debe asegurar de que el pitufo ha cambiado su carácter, si es así se pude proseguir. Para la presentación se aconseja espolvorear un poco de azúcar molido por la cabeza del pitufo y colocarle una cesta con distintas frutas para acompañar; en este caso hemos utilizado manzanas, fresas y mango

(RECOMENDACIÓN: Es preciso tener mucha paciencia, ya que pude ser que no salga bien a la primera porque cambiar el carácter de un pitufo es algo complicado)

SEGUIR LLUITANT

Els pares de l’Unai Douglas van morir en un tràgic accident quan ell era molt petit. A la força va anar aprenent a estimar tots aquells que l’envoltaven i cuidaven d’ell, i a procurar per ells. Per l’Unai, la seva única família era el seu amic Isi Pierre i els pares d’aquest, que el van acollir quan va quedar orfe. L’Isi i ell eren com germans. Tot i que l’Isi era dos anys més gran, no hi havia persona en el món que respectés i admirés més que ell, per l’Unai era un ídol, un model a seguir. Per això sempre intentava ajudar-lo quan en tenia oportunitat. L’Isi era un noi que no tenia cap objectiu a la vida, només vivia perquè estava viu, l’única cosa que li agradava especialment era anar amb barca per les cales amb l’Unai. Ell era feliç, però l’Unai sabia que era molt més que un simple noi de costa, sabia que podia arribar molt lluny, per això va decidir ajudar-lo a trobar uns somnis que l’ajudessin a tirar endavant, una raó per viure. Junts van descobrir que l’Isi era molt bo creant objectes, màquines, utensilis per a la pesca i per a la vida quotidiana. L’Unai també l’ajudava en els seus problemes, quan estava trist o es barallava amb els seus pares, quan s’ensorraven els seus pocs somnis ell estava allà, ajudant-lo a aixecar cap. L’Isi n’era molt conscient, l’Unai li havia donat un motiu per viure i per això ell el cuidava i el protegia amb tota l’ànima.

Un dia, l’Isi va crear una petita màquina revolucionària per poder pescar mol·luscs a les cales, sense que els pescadors haguessin de corre un gran risc. Tots dos van agafar una barca i ho van anar a provar, aquell dia la mar estava brava, així que van tenir dificultats per arribar a la cala on ells volien anar, quan hi van arribar el sol s’estava ponent. Tan l’Unai com l’Isi sabien que allò era perillós per això ho havien de provar ràpid. Amb les presses i les sotragades de la barca, l’Unai no se’n va adonar que una corda se li havia quedat envoltada al peu. Quan tot estava llest, van llençar la màquina a l’aigua però una forta corrent se l’emportà estampant-la contra les roques i l’Unai va caure a l’aigua estirat per la corda que se li havia lligat al peu. Amb un crit de desesperació intentava nedar, lluitant contra la corrent que l’empenyia cap a les roques. Durant uns pocs segons l’Isi es va quedar a la barca, palplantat veien el que passava, horroritzat i sense poder cridar perquè no trobava la seva veu. Quan va poder reaccionar va saltar de la barca a la desesperada per salvar a l’Unai, s’hi va acostar nedant amb una agilitat espectacular però, quan el va atrapar, la corrent era massa forta per arrossegar-lo fins a la barca, va intentar tallar la corda que li oprimia el peu per tal que pogués tornar a la barca. La corrent els acostava a les roques i quan se’n van adonar, ja era massa tard, xocarien a les roques per molta resistència que oposessin. L’Isi va abraçar el seu germà per protegir-lo de l’impacte que els esperava. Una forta onada els va estampar a les roques. Quan l’Unai va poder reaccionar va veure que el seu germà ja no l’abraçava, el seu cos flotava inert en la mar brava. Havia mort per protegir-lo. Cridava i plorava, plorava com si s’hagués d’assecar tot ell, ja no intentava lluitar contra la corrent, només observava el cos del seu germà que havia sacrificat la vida per donar-li una oportunitat a ell i mai li podria agrair-ho ni compensar-lo.

La barca també va ser arrastrada per la corrent, va pujar-hi i va pujar el cos sense vida del seu germà i va tornar casa seva, sense esma ni ganes de viure. Al cap i a la fi havia tornar a néixer, era quasi un miracle que hagués sortir viu d’allà, però el preu era massa alt. El seu germà, el seu ídol, la persona que més estimava havia marxat per sempre, era com si una part d’ell hagués mort juntament amb l’Isi.

Els mesos següents de l’accident van ser molt durs per tots. A casa dels Pierre tot era tristesa i amargura, quasi no parlaven entre ells, es van tornar molt reservats i molt tancats. Ningú li va retreure mai a l’Unai que l’Isi hagués mort per culpa seva, però ell ho creia així. Si no l’hagués impulsat a crear invents per ajudar a la gent mai no haurien anat a la cala a provar aquella estúpida màquina i si hagués vigilat més i no hagués caigut a l’aigua res d’allò no hauria passat. L’Unai es va tornar més solitari, no volia parlar amb ningú, tenia por de fer mal a aquells que s’hi volguessin acostar.

Un any o dos més tard de la mort de l’Isi, va arribar una família nova al poble. Era un matrimoni amb una filla. Com és costum en un poble petit, tot el poble va anar a donar la benvinguda a la família. La Lori era la filla de la família, anava molt perduda, havia estat tota la seva vida en una gran ciutat i ara, de sobte, es mudava a un poblet de pescadors on no coneixia ningú. No l’importava que tot el poble els hagués anat a rebre perquè estava acostumada a la gent, però no li agradava estar allà, se sentia com una intrusa en la que seria la seva casa. Es va fixar amb l’Unai, no l’havia vist mai però la seva mirada era molt profunda i molt buida a la vegada. Va decidir anar-se a presentar i li demanà que li ensenyés el poble, l’Unai va acceptar amb desgana. Van passejar per tots els carrers i després van anar a la platja passant per totes les cales del voltant, menys en la cala que va morir l’Isi. La Lori tenia curiositat per anar a aquella cala, però va veure que l’Unai només de pensar-hi s’angoixava i per tan, va decidir no preguntar i passar de llarg.

Els dos nois s’entenien, l’Unai, però, sempre intentava allunyar-se’n. Tenia por de patir si es feien amics, no volia tornar a perdre a ningú, no volia tornar-se a ensorrar. La Lori n’era conscient, sabia que l’Unai l’evitava. Tot i que no sabia el motiu, ella intentava acostar-s’hi, el volia ajudar. Un dia, passejant per els carrers buits, la Lori es va acostar a la platja per pensar, estava trista, no podia evitar-ho, intentava ser forta però la melancolia l’ofuscava. L’Unai estava allà assegut, tenia un ram de flors a la mà que llençà al mar. No havia sentit arribar la Lori i es va espantar quan aquesta el va saludar. Finalment l’Unai decidí explicar-li que feia dos anys i mig que el seu germà va morir per salvar-lo a ell i que tot havia sigut culpa seva, també li explicà que tenia por de tornar a patir, que el preu que va pagar era massa car. La Lori va somriure amb dolçor i li digué: “la vida és com una guerra, constantment hem de lluitar i a vegades hi ha pèrdues o aquells a qui estimem marxen, però val la pena lluitar, s’ha de seguir lluitant sobretot amb algú al costat que et recolzi”. Després d’estar una bona estona en silenci l’Unai es va aixecar i va aixecar a la Lori, tenia raó, no podia parar-se perquè la vida no ho feia, havia de seguir i viure per tots dos, per ell i per l’Isi.

Després d’haver estat tan de temps sec per la tristesa va veure que no era l’única persona que s’ho passava malament. Des de feia temps veia a la Lori trista, però mai li havia parat atenció. Mai li va preguntar què li passava, només esperava el moment en que ella decidís explicar-l’hi. Aquest dia va arribar quan l’Unai va decidir portar a la Lori a la cala on havia mort l’Isi. Ella li va explicar tot el que l’angoixava, que se sentia fora de lloc, que no sabia si podria ser feliç en aquell poble. L’Unai li va prometre que l’ajudaria a ser feliç vivint allà, i que si algun dia necessités marxar del poble ell li faria costat, ja que ella l’havia tret del pou en que es trobava i l’hi havia donat un sentit a la vida que el seu germà va salvar.

Amb el temps els dos nois es van anar fent grans. L’Unai va perdre la por a estimar aquells que l’envoltaven. La Lori va comprendre que podia ser feliç en qualsevol lloc si tenia al seu costat aquells qui estimava.

Van créixer junts, lluitant i recolzant-se l’un amb l’altre, sabent que valia la pena lluitar perquè tenien un motiu per fer-ho.

COBREN MASSA ELS ESPORTISTES D'ÈLIT?

Com la majoria de temes, per parlar-ne o donar-ne l’opinió no es pot generalitzar. En aquest cas no es pot dir que tots els esportistes d’elit cobrin molt o poc, ja que depenent de l’esport, del país o d’altres factors, dintre el món global de l’esport d’alta competició hi molts sous diferents.

Des del meu punt de vista, crec que s’haurien de separar en dos grups els sous dels esportistes d’elit. Un grup serien els atletes d’esports d’entreteniment global o de masses o esports que mouen molts diners. I l’altre grup serien els atletes d’esports minoritaris, menys coneguts o tan sols que no mouen tanta gent ni tants diners.

En primer lloc penso que els atletes d’esports de masses, com el futbol o el tennis, tenen uns salaris excessius ja que no tenen altra obligació que entrenar i guanyar competicions. Trobo, fins i tot, ridícul que hagin arribat als extrems de pagar milions d’euros a un jugador que només entrena i que no juga cap partit (en el cas del futbol). En segon lloc, crec que els sous haurien d’estar en funció de les despeses de l’atleta, i en aquest cas no es així ja que totes les despeses que suposa l’esport de practiquen els ho paga algun patrocinador o el club pel que compateixen.

En canvi, el grup d’atletes que practiquen esports minoritaris, com l’atletisme i el rem, no estan prou valorats, ja que a la majoria només els paguen si guanyen competicions importants a nivell mundial de l’esport respectiu i encara els paguen poc. Crec que qualsevol esportista que es troba en l’alta competició ha de fer una aturada i replantejar-se la seva vida esportiva i dedicar-se cent per cent a l’esport ja que és molt sacrificat. Per preparar-se per les competicions importats els atletes es poden estar anys entrenant i en algun cas s’han de pagar les despeses (equipament, desplaçament...) ja que les federacions o les seleccions no tenen diners per fer-ho. En general, crec que aquests atletes no estan prou valorats i que cobren salaris (si poden arribar a cobrar-los) pèssims.

En general, hi ha una gran diferència entre els diferents atletes dels diversos esports i crec que els sous estan molt desajustats, ja que uns tenen massa i els altres tenen massa poc. Totes les professions han de ser justament recompensades, i sí, l’esport d’alta competició es podria considera una feia ja que suposa un total i completa implicació envers l’esport.

PROJECT 3

Created with Padlet

SHOULD GOVERNMENT PAY FOR ALL DRUGS?

Nowadays, there is a polemic topic with exists not only in Spain, the drugs’ price is very high and a lot of patients can’t them afford. At the moment there are some programs to help people who can’t buy the drugs, but are these programs effective enough or should the government pay all the drugs?

In one hand it’s good that the government pay for all drugs because there are some people who need drugs continuously, so at the end of the month, they mean a lot of money. Moreover, some drugs we could consider more important or necessary, therefore the government should pay for them although these are really expensive.

Nevertheless, all drugs are expensive. Most of us use drugs like ibuprofen or antibiotics too often if we can pass without them, so in the long term a lot of people would buy drugs which are unnecessary, only because they are free and it’s good to have at home. In the society that we live, is impossible to move this type, of program forward because we love free things and we would buy more that we really need.

To sum up, I’m not very much in favour of the idea that government pay all prescription drugs because some people could take advantage of free drugs and there wouldn’t be control of all the drugs that people and it would be impossible to control the demand. Nevertheless, I think it’s good that government help people who need drugs that they can’t afford.

¿VETAR LA LIBERTAD DE EXPRESIÓN O PROTEGERLA?

Hoy en día las redes sociales como el twitter tienen una gran influencia en todos nosotros. Internet nos permite expresar nuestro pensamiento y que, a posteriori, puede ser visto por todo el mundo. Gracias a esta libertad ha emergido un nuevo foco de debate, el cual aun no tiene respuesta clara: ¿se deberían suprimir algunos de los comentarios ofensivos o sería vetar de libertad de expresión?

Soy partidaria de que tiene que existir un mínimo control sobre todo lo que se publica. Hay casos en que se crean mensajes despectivos hacia una persona en concreto, que puede verse afectada u ofendida por eso. También se deberían vetar mensajes que inciten a movimientos radicales, actos de violencia… puesto que no se debe pasar a la violencia física.

Aun así, también estoy de acuerdo en que son pocos los casos en que se debe vetar algún comentario, ya que no hay suficiente tiempo ni personas para controlar todas las publicaciones. En el caso de que los publicaciones no vayan dirigidas a nadie en concreto, por muy groseras, frías… que sean, no tendrían que ser prohibidas ya que expresan una opinión personal con el mismo derecho que cualquier otro.

En definitiva, considero que es muy difícil controlar todo lo que se publica en internet. Es complicado marcar una línea clara entre prohibir únicamente un comentario o vetar de libertad de expresión; un tema que aun conlleva mucho debate y dará mucho que hablar.