M’han passat moltes coses
estranyes en aquesta vida però n’hi ha molt poques que igualin aquesta anècdotade l’època medieval. N’hi ha d’altres, però aquestes les deixarem per un altre
dia.
Era un dia d’estiu, jo tenia
uns 16 anys més o menys, acabava d’entrenar i em vaig parar en un parc a fer
una becaina. L’herba era tova, fresca i hi havia un arbre en el millor lloc on
podia estar: em feia ombra a la cara i al cos notava l’escalfor del sol
d’estiu, per descomptat, em vaig quedar adormit com un nen petit.
Em vaig despertar, l’arbre
ja quasi no em feia ombra perquè era molt petit, tenia una alçada semblant a la
meva. Estranyat em vaig aixecar, mig adormit vaig mirar el meu voltant. No se
com, de miracle diria jo, em vaig quedar dret però quan vaig veure que allà on
m’havia despertat no hi havia els pisos, ni la carretera, ni cotxes... Només hi
havia quilòmetres de camps de blat a punt de segar. Em vaig despertar de cop, com
és evident, el cor semblava que m’havia de sortir de tan ràpid que bategava. Un
cop més calmat em vaig adonar que hi havia un caminet de sorra molt a prop i
vaig decidir seguir-lo a veure on em portava. No en feia prou en haver-me
despertat d’aquella manera que quasi m’hi quedo, no, a més el caminet era etern
i a ple sol del migdia. Quan vaig arribar al poble vaig empal·lidir de cop, era
un poble medieval, el que faltava.
No sé si la gent em mirava
malament per la pinta que feia, per ser més alt del normal o perquè estava
blanc, tan blanc com aquells “guiris” que semblen fantasmes o vampirs.
Necessitava seure i pensar, però no sabeu pas el que em va costar trobar un
lloc per seure. Un cop assegut vaig poder pensar amb claredat, vaig decidir que
ja em preocuparia després per marxar i que de moment aniria a veure el poble i
“a fer turisme”. El primer que necessitava era roba que no em fes destacar,
així que el que em va passar pel cap va ser anar a comprar alguna peça de roba
però al cap d’una estona de donar-hi voltes em vaig adonar que els diners no
els servien a ells i l’única sortida que em quedava era entrar a una casa i
robar quelcom. Un cop a dintre una casa (Déu n’hi do com em va costar
entrar-hi) em vaig recordar que les famílies eren molt pobres i que no tenien
més que les peces de roba que portaven posades, per tant em vaig quedar amb les
ganes d’agafar la roba. Vaig haver d’agafar un parrac de per allà i lligar-lo
de tal manera que em pogués tapar una mica. Allò més que roba era un projecte
de roba. Al sortir al carrer em vaig sentir bé perquè la gent no em mirava tan malament.
Em vaig trobar un joglar que anava cap a la cort del rei perquè aquest
celebrava un banquet. Com que jo sabia de què anava la cosa, l’home em va
agafar, em va vestir com ell (més ridícul del que ja anava) i em va dir que
l’acompanyés. Jo com que no sabia ja que més em podia passar vaig acceptar la
proposta.
El castell es trobava exageradament
lluny. Portava tot el dia sense menjar res, quasi no havia fet res més a part
de caminar, i a sobre el bon home aquell em va carregar amb totes els estris
que portava. A l’arribar al castell, jo anava xop de suor i ell, en canvi,
estava fresc com una rosa. Quan els guàrdies ens van cedir el pas em vaig deprimir,
jo que m’esperava un castell majestuós com aquells de la tele, em vaig trobar
un castell brut, polsós, mal cuidat, amb molta gent per allà, i quasi ningú anava
amb aquells vestits amb què els imaginem. La gent del castell era com la del
poble, tots eren molt baixos i jo allà al mig semblava un gegant. Dins al
castell encara va ser pitjor, era fosc, humit, gros però sense cap decoració,
només allò que es considerava més bàsic. Si quan estava blanc ja espantava,
després amb la cara fàstic que portava encara més. El joglar em va dir que
canviés la cara si no volia que el rei s’enfadés i que per res del món no el
fes enfadar. Em va dir moltes coses, aquell bon home, però em sembla que només
em vaig quedar amb << Ens convé no fer enfadar a sa majestat, no vulguis
saber que et pot passar>>. Em vaig espantar tant que no vaig tornar a dir
res fins que va ser l’hora del banquet. Al principi estava cagat, bé, no es
podia tenir l’autoestima gaire alta anant vestit com anava, sense saber què hauria
de fer o si ofendria a algú o no. Per tant, em vaig amagar i fins que no ens
van cridar no vaig anar al menjador on es celebrava el banquet. Em pensava que
allà hi hauria abundància amb menjar però no va ser així, ja que només hi havia
pa, vi i algun tipus de carn (devia ser de cérvol o de senglar). Això em va
recordar que tenia molta gana i que si hagués pogut m’hagués menjat el rei ja
que semblava una pilota amb cap i extremitats. Per sort a l’hora d’actuar el
rei i els del seu voltant ja portaven unes quantes copes de vi i anaven bastant
carregats i, sincerament, crec que no se’n van adonar de si la cagava o no. Al
cap d’unes hores un criat del castell ens va portar el menjar, si se’n pot dir
menjar. Era pa i alguna cosa indescriptible, mentre jo m’ho mirava fastiguejat
el joglar va començar a menjar com un gos. Tenia gana, n’estava fins als nassos
de l’home i estava enfadat perquè volia tornar a casa, per això vaig agafar
l’home, el vaig tirar endarrere i em vaig posar a menjar com un gos jo també.
L’endemà un monjo marxava
del castell i m’hi vaig afegir. El monjo em va explicar que estaven en vot de
silenci i que en el monestir no es podia parlar, només per resar. Jo, jo que en
la meva vida no havia trepitjat una església, ni tan sols per batejar-me, ara
anava a un monestir on només es podia parlar per resar, el que em faltava! Allà
m’hi vaig estar uns dies, però allò no era gaire millor que el castell, fosc,
brut, humit, únicament el pati (el claustre) estava més ben cuidat. No ho
recomano a ningú, crec que amb diferència és una de les vivències més avorrides
que he fet en la meva vida. Em vaig passar els dies que estava allà resant i
sortint al claustre per respirar una mica d’aire fresc ja que tot feia pudor a
resclosit, tot amb silenci, és clar. No m’hi vaig arribar acostumar mai a estar
allà, per sort un dia després de l’última pregària vaig tornar a sortir al
claustre, com de costum. Feia un aire fresc, una temperatura càlida i es veien
totes les estrelles. Em vaig posar a pensar, i em vaig adonar de que enyorava
molt casa meva i que no em volia quedar ni un minut més, però sabia que no hi
podia fer res. Ofegat per la impotència de la situació i el cansament, em vaig
adormir, s’hi estava molt bé allà a fora.
Al despertar-me, vaig notar
que feia sol i que em molestava a la cara. Em vaig despertar mig adormit i quan
em vaig aixecar quasi torno a caure una altra vegada. Tot tornava a ser com de
costum, hi havia els cotxes, la carretera, els pisos i tot allò que em molesta
i em desagrada del meu poble i que en aquell moment adorava. Encara mai he
entès què va passar però sé perfectament que no va ser un somni ja que tinc
alguna cicatriu d’algun cop que em vaig fer en els meus dies medievals. Els
dies següents me’ls vaig passar pensant què em podia haver passat, però la
veritat es que mai he trobat sentit a com em vaig poder despertar a l’època
medieval. L’únic que sé és que des de llavors vaig molt més sovint a
l’església.
