Els pares de l’Unai Douglas van morir en un tràgic accident
quan ell era molt petit. A la força va anar aprenent a estimar tots aquells que
l’envoltaven i cuidaven d’ell, i a procurar per ells. Per l’Unai, la seva única
família era el seu amic Isi Pierre i els pares d’aquest, que el van acollir
quan va quedar orfe. L’Isi i ell eren com germans. Tot i que l’Isi era dos anys
més gran, no hi havia persona en el món que respectés i admirés més que ell,
per l’Unai era un ídol, un model a seguir. Per això sempre intentava ajudar-lo
quan en tenia oportunitat. L’Isi era un noi que no tenia cap objectiu a la
vida, només vivia perquè estava viu, l’única cosa que li agradava especialment
era anar amb barca per les cales amb l’Unai. Ell era feliç, però l’Unai sabia
que era molt més que un simple noi de costa, sabia que podia arribar molt
lluny, per això va decidir ajudar-lo a trobar uns somnis que l’ajudessin a
tirar endavant, una raó per viure. Junts van descobrir que l’Isi era molt bo
creant objectes, màquines, utensilis per a la pesca i per a la vida quotidiana.
L’Unai també l’ajudava en els seus problemes, quan estava trist o es barallava
amb els seus pares, quan s’ensorraven els seus pocs somnis ell estava allà,
ajudant-lo a aixecar cap. L’Isi n’era molt conscient, l’Unai li havia donat un
motiu per viure i per això ell el cuidava i el protegia amb tota l’ànima.
Un dia, l’Isi va crear una petita màquina revolucionària
per poder pescar mol·luscs a les cales, sense que els pescadors haguessin de
corre un gran risc. Tots dos van agafar una barca i ho van anar a provar,
aquell dia la mar estava brava, així que van tenir dificultats per arribar a la
cala on ells volien anar, quan hi van arribar el sol s’estava ponent. Tan
l’Unai com l’Isi sabien que allò era perillós per això ho havien de provar
ràpid. Amb les presses i les sotragades de la barca, l’Unai no se’n va adonar
que una corda se li havia quedat envoltada al peu. Quan tot estava llest, van
llençar la màquina a l’aigua però una forta corrent se l’emportà estampant-la
contra les roques i l’Unai va caure a l’aigua estirat per la corda que se li
havia lligat al peu. Amb un crit de desesperació intentava nedar, lluitant
contra la corrent que l’empenyia cap a les roques. Durant uns pocs segons l’Isi
es va quedar a la barca, palplantat veien el que passava, horroritzat i sense
poder cridar perquè no trobava la seva veu. Quan va poder reaccionar va saltar
de la barca a la desesperada per salvar a l’Unai, s’hi va acostar nedant amb
una agilitat espectacular però, quan el va atrapar, la corrent era massa forta
per arrossegar-lo fins a la barca, va intentar tallar la corda que li oprimia
el peu per tal que pogués tornar a la barca. La corrent els acostava a les
roques i quan se’n van adonar, ja era massa tard, xocarien a les roques per
molta resistència que oposessin. L’Isi va abraçar el seu germà per protegir-lo
de l’impacte que els esperava. Una forta onada els va estampar a les roques. Quan
l’Unai va poder reaccionar va veure que el seu germà ja no l’abraçava, el seu
cos flotava inert en la mar brava. Havia mort per protegir-lo. Cridava i
plorava, plorava com si s’hagués d’assecar tot ell, ja no intentava lluitar
contra la corrent, només observava el cos del seu germà que havia sacrificat la
vida per donar-li una oportunitat a ell i mai li podria agrair-ho ni
compensar-lo.
La barca també va ser arrastrada per la corrent, va
pujar-hi i va pujar el cos sense vida del seu germà i va tornar casa seva,
sense esma ni ganes de viure. Al cap i a la fi havia tornar a néixer, era quasi
un miracle que hagués sortir viu d’allà, però el preu era massa alt. El seu
germà, el seu ídol, la persona que més estimava havia marxat per sempre, era
com si una part d’ell hagués mort juntament amb l’Isi.
Els mesos següents de l’accident van ser molt durs per
tots. A casa dels Pierre tot era tristesa i amargura, quasi no parlaven entre
ells, es van tornar molt reservats i molt tancats. Ningú li va retreure mai a
l’Unai que l’Isi hagués mort per culpa seva, però ell ho creia així. Si no
l’hagués impulsat a crear invents per ajudar a la gent mai no haurien anat a la
cala a provar aquella estúpida màquina i si hagués vigilat més i no hagués
caigut a l’aigua res d’allò no hauria passat. L’Unai es va tornar més solitari,
no volia parlar amb ningú, tenia por de fer mal a aquells que s’hi volguessin
acostar.
Un any o dos més tard de la mort de l’Isi, va arribar una
família nova al poble. Era un matrimoni amb una filla. Com és costum en un
poble petit, tot el poble va anar a donar la benvinguda a la família. La Lori
era la filla de la família, anava molt perduda, havia estat tota la seva vida
en una gran ciutat i ara, de sobte, es mudava a un poblet de pescadors on no
coneixia ningú. No l’importava que tot el poble els hagués anat a rebre perquè
estava acostumada a la gent, però no li agradava estar allà, se sentia com una
intrusa en la que seria la seva casa. Es va fixar amb l’Unai, no l’havia vist
mai però la seva mirada era molt profunda i molt buida a la vegada. Va decidir
anar-se a presentar i li demanà que li ensenyés el poble, l’Unai va acceptar
amb desgana. Van passejar per tots els carrers i després van anar a la platja
passant per totes les cales del voltant, menys en la cala que va morir l’Isi.
La Lori tenia curiositat per anar a aquella cala, però va veure que l’Unai
només de pensar-hi s’angoixava i per tan, va decidir no preguntar i passar de
llarg.
Els dos nois s’entenien, l’Unai, però, sempre intentava
allunyar-se’n. Tenia por de patir si es feien amics, no volia tornar a perdre a
ningú, no volia tornar-se a ensorrar. La Lori n’era conscient, sabia que l’Unai
l’evitava. Tot i que no sabia el motiu, ella intentava acostar-s’hi, el volia
ajudar. Un dia, passejant per els carrers buits, la Lori es va acostar a la
platja per pensar, estava trista, no podia evitar-ho, intentava ser forta però
la melancolia l’ofuscava. L’Unai estava allà assegut, tenia un ram de flors a
la mà que llençà al mar. No havia sentit arribar la Lori i es va espantar quan
aquesta el va saludar. Finalment l’Unai decidí explicar-li que feia dos anys i
mig que el seu germà va morir per salvar-lo a ell i que tot havia sigut culpa
seva, també li explicà que tenia por de tornar a patir, que el preu que va
pagar era massa car. La Lori va somriure amb dolçor i li digué: “la vida és com
una guerra, constantment hem de lluitar i a vegades hi ha pèrdues o aquells a
qui estimem marxen, però val la pena lluitar, s’ha de seguir lluitant sobretot
amb algú al costat que et recolzi”. Després d’estar una bona estona en silenci
l’Unai es va aixecar i va aixecar a la Lori, tenia raó, no podia parar-se
perquè la vida no ho feia, havia de seguir i viure per tots dos, per ell i per
l’Isi.
Després d’haver estat tan de temps sec per la tristesa va
veure que no era l’única persona que s’ho passava malament. Des de feia temps
veia a la Lori trista, però mai li havia parat atenció. Mai li va preguntar què
li passava, només esperava el moment en que ella decidís explicar-l’hi. Aquest
dia va arribar quan l’Unai va decidir portar a la Lori a la cala on havia mort
l’Isi. Ella li va explicar tot el que l’angoixava, que se sentia fora de lloc,
que no sabia si podria ser feliç en aquell poble. L’Unai li va prometre que
l’ajudaria a ser feliç vivint allà, i que si algun dia necessités marxar del
poble ell li faria costat, ja que ella l’havia tret del pou en que es trobava i
l’hi havia donat un sentit a la vida que el seu germà va salvar.
Amb el temps els dos nois es van anar fent grans. L’Unai va
perdre la por a estimar aquells que l’envoltaven. La Lori va comprendre que
podia ser feliç en qualsevol lloc si tenia al seu costat aquells qui estimava.
Van créixer junts, lluitant i recolzant-se l’un amb
l’altre, sabent que valia la pena lluitar perquè tenien un motiu per fer-ho.
