M’HE DESPERTAT A L’ÈPOCA MEDIEVAL

M’han passat moltes coses estranyes en aquesta vida però n’hi ha molt poques que igualin aquesta anècdotade l’època medieval. N’hi ha d’altres, però aquestes les deixarem per un altre dia.

Era un dia d’estiu, jo tenia uns 16 anys més o menys, acabava d’entrenar i em vaig parar en un parc a fer una becaina. L’herba era tova, fresca i hi havia un arbre en el millor lloc on podia estar: em feia ombra a la cara i al cos notava l’escalfor del sol d’estiu, per descomptat, em vaig quedar adormit com un nen petit.

Em vaig despertar, l’arbre ja quasi no em feia ombra perquè era molt petit, tenia una alçada semblant a la meva. Estranyat em vaig aixecar, mig adormit vaig mirar el meu voltant. No se com, de miracle diria jo, em vaig quedar dret però quan vaig veure que allà on m’havia despertat no hi havia els pisos, ni la carretera, ni cotxes... Només hi havia quilòmetres de camps de blat a punt de segar. Em vaig despertar de cop, com és evident, el cor semblava que m’havia de sortir de tan ràpid que bategava. Un cop més calmat em vaig adonar que hi havia un caminet de sorra molt a prop i vaig decidir seguir-lo a veure on em portava. No en feia prou en haver-me despertat d’aquella manera que quasi m’hi quedo, no, a més el caminet era etern i a ple sol del migdia. Quan vaig arribar al poble vaig empal·lidir de cop, era un poble medieval, el que faltava.

No sé si la gent em mirava malament per la pinta que feia, per ser més alt del normal o perquè estava blanc, tan blanc com aquells “guiris” que semblen fantasmes o vampirs. Necessitava seure i pensar, però no sabeu pas el que em va costar trobar un lloc per seure. Un cop assegut vaig poder pensar amb claredat, vaig decidir que ja em preocuparia després per marxar i que de moment aniria a veure el poble i “a fer turisme”. El primer que necessitava era roba que no em fes destacar, així que el que em va passar pel cap va ser anar a comprar alguna peça de roba però al cap d’una estona de donar-hi voltes em vaig adonar que els diners no els servien a ells i l’única sortida que em quedava era entrar a una casa i robar quelcom. Un cop a dintre una casa (Déu n’hi do com em va costar entrar-hi) em vaig recordar que les famílies eren molt pobres i que no tenien més que les peces de roba que portaven posades, per tant em vaig quedar amb les ganes d’agafar la roba. Vaig haver d’agafar un parrac de per allà i lligar-lo de tal manera que em pogués tapar una mica. Allò més que roba era un projecte de roba. Al sortir al carrer em vaig sentir bé perquè la gent no em mirava tan malament. Em vaig trobar un joglar que anava cap a la cort del rei perquè aquest celebrava un banquet. Com que jo sabia de què anava la cosa, l’home em va agafar, em va vestir com ell (més ridícul del que ja anava) i em va dir que l’acompanyés. Jo com que no sabia ja que més em podia passar vaig acceptar la proposta.

El castell es trobava exageradament lluny. Portava tot el dia sense menjar res, quasi no havia fet res més a part de caminar, i a sobre el bon home aquell em va carregar amb totes els estris que portava. A l’arribar al castell, jo anava xop de suor i ell, en canvi, estava fresc com una rosa. Quan els guàrdies ens van cedir el pas em vaig deprimir, jo que m’esperava un castell majestuós com aquells de la tele, em vaig trobar un castell brut, polsós, mal cuidat, amb molta gent per allà, i quasi ningú anava amb aquells vestits amb què els imaginem. La gent del castell era com la del poble, tots eren molt baixos i jo allà al mig semblava un gegant. Dins al castell encara va ser pitjor, era fosc, humit, gros però sense cap decoració, només allò que es considerava més bàsic. Si quan estava blanc ja espantava, després amb la cara fàstic que portava encara més. El joglar em va dir que canviés la cara si no volia que el rei s’enfadés i que per res del món no el fes enfadar. Em va dir moltes coses, aquell bon home, però em sembla que només em vaig quedar amb << Ens convé no fer enfadar a sa majestat, no vulguis saber que et pot passar>>. Em vaig espantar tant que no vaig tornar a dir res fins que va ser l’hora del banquet. Al principi estava cagat, bé, no es podia tenir l’autoestima gaire alta anant vestit com anava, sense saber què hauria de fer o si ofendria a algú o no. Per tant, em vaig amagar i fins que no ens van cridar no vaig anar al menjador on es celebrava el banquet. Em pensava que allà hi hauria abundància amb menjar però no va ser així, ja que només hi havia pa, vi i algun tipus de carn (devia ser de cérvol o de senglar). Això em va recordar que tenia molta gana i que si hagués pogut m’hagués menjat el rei ja que semblava una pilota amb cap i extremitats. Per sort a l’hora d’actuar el rei i els del seu voltant ja portaven unes quantes copes de vi i anaven bastant carregats i, sincerament, crec que no se’n van adonar de si la cagava o no. Al cap d’unes hores un criat del castell ens va portar el menjar, si se’n pot dir menjar. Era pa i alguna cosa indescriptible, mentre jo m’ho mirava fastiguejat el joglar va començar a menjar com un gos. Tenia gana, n’estava fins als nassos de l’home i estava enfadat perquè volia tornar a casa, per això vaig agafar l’home, el vaig tirar endarrere i em vaig posar a menjar com un gos jo també.

L’endemà un monjo marxava del castell i m’hi vaig afegir. El monjo em va explicar que estaven en vot de silenci i que en el monestir no es podia parlar, només per resar. Jo, jo que en la meva vida no havia trepitjat una església, ni tan sols per batejar-me, ara anava a un monestir on només es podia parlar per resar, el que em faltava! Allà m’hi vaig estar uns dies, però allò no era gaire millor que el castell, fosc, brut, humit, únicament el pati (el claustre) estava més ben cuidat. No ho recomano a ningú, crec que amb diferència és una de les vivències més avorrides que he fet en la meva vida. Em vaig passar els dies que estava allà resant i sortint al claustre per respirar una mica d’aire fresc ja que tot feia pudor a resclosit, tot amb silenci, és clar. No m’hi vaig arribar acostumar mai a estar allà, per sort un dia després de l’última pregària vaig tornar a sortir al claustre, com de costum. Feia un aire fresc, una temperatura càlida i es veien totes les estrelles. Em vaig posar a pensar, i em vaig adonar de que enyorava molt casa meva i que no em volia quedar ni un minut més, però sabia que no hi podia fer res. Ofegat per la impotència de la situació i el cansament, em vaig adormir, s’hi estava molt bé allà a fora.

Al despertar-me, vaig notar que feia sol i que em molestava a la cara. Em vaig despertar mig adormit i quan em vaig aixecar quasi torno a caure una altra vegada. Tot tornava a ser com de costum, hi havia els cotxes, la carretera, els pisos i tot allò que em molesta i em desagrada del meu poble i que en aquell moment adorava. Encara mai he entès què va passar però sé perfectament que no va ser un somni ja que tinc alguna cicatriu d’algun cop que em vaig fer en els meus dies medievals. Els dies següents me’ls vaig passar pensant què em podia haver passat, però la veritat es que mai he trobat sentit a com em vaig poder despertar a l’època medieval. L’únic que sé és que des de llavors vaig molt més sovint a l’església.